Teatre per a escoles

Soc pallasso, i sempre m’han fascinat els ancestres del meu ofici, molt especialment els joglars. A l’edat mitjana hi havia poques distraccions. Gairebé ningú no sabia llegir ni tenia accés als llibres, no hi havia teatres ni cap entreteniment. A banda d’anar a l’església i treballar durament, la majoria de la gent només coneixia guerres, malalties i misèria.

Per això, en aquella societat els joglars tenien una funció fonamental, gairebé terapèutica. Eren els únics que aportaven una mica de llum i alegria a la vida del poble. Per fer-ho, havien de saber una mica de tot: fer desaparèixer una moneda, recitar una poesia heroica, fer cabrioles i malabars, tocar instruments musicals o caminar amb les mans. I, naturalment, interpretar personatges.

Durant el Renaixement, l’antic ofici de joglar va tenir descendència en la commedia dell’arte -la primera forma professional de teatre en Europa-, especialment en els personatges coneguts com a zanni: Arlequí, Pulcinella, Pedrolino (o Pierrot a França) i d'altres. Podríem resseguir aquest arbre genealògic fins a l’aparició dels pallassos i mims moderns durant els segles XIX i XX.

Em sembla una llàstima que la forma de fer dels antics joglars s’hagi perdut. Per quina raó els actors només han d’actuar, i els malabaristes només fer malabars? Un mag ben bé podria fer mim: no és també és una forma de màgia crear una paret invisible amb les mans? Són tan sorprenents els ninots dels ventrílocs com els salts mortals dels acròbates. Al cap i a la fi, tot serveix per entretenir i explicar una història, i d’això justament tracta el teatre.

Per això, els meus espectacles per a escoles estan salpebrats amb comèdia física, trucs de màgia i escenes amb titelles amb les quals els alumnes s’emocionen, riuen i hi participen activament. Aquesta és l’herència dels antics joglars que vull portar a l'escola d'avui en dia: el teatre total.