El Globus Corocostàtic

Un conte per als més petits

Aquell dia Ruskus Patruskus i el seu amic, el Trenet Xumet, estaven molt contents. Havien sortit a passejar.

Feia un dia radiant. El sol brillava, no feia ni fred ni calor i s’hi estava molt bé.

El Trenet Xumet, una petita locomotora molt trempada, corria content per la via. Portava en Ruskus al damunt, i li sortia una bonica fumarada blanca de la xemeneia.

Les seves rodes feien un suau sorollet metàl·lic: txuc-txuc… txuc-txuc… txuc-txuc…

El Trenet Xumet va dir:

—Quina passejada més maca! La via segueix fins al Pont Vell, que travessa un precipici molt alt, i després continua fins al Bosc de les Sequoies. Les sequoies són uns arbres enormes… i molt vells!

En Ruskus li va contestar:

—Quines ganes que tinc de veure aquests arbres gegants! És veritat que són tan…?

Però en Ruskus no va acabar la frase. El Trenet va clavar els frens en sec, i les rodes van xerricar sorollosament mentre frenava:

TXIIIIRRRRR!!!

Quan la petita locomotora finalment es va aturar, en Ruskus, espantat, va exclamar:

—Què passa? Per què has frenat així? Què…?

Aleshores en Ruskus va veure una cosa terrible: el Pont Vell s’havia esfondrat! Els rails de la via penjaven desmanegats damunt el gran precipici.

La via de tren estava interrompuda. No hi havia cap manera de passar a l’altra banda!

Tots dos van dir alhora:

—I ARA QUÈ FEM?

Una visita inesperada

Ruskus Patruskus i el Trenet Xumet es van posar molt tristos. Tantes ganes que tenien de veure les fantàstiques sequoies, i ara… quina desil·lusió!

Els ulls d’en Ruskus es van omplir de llàgrimes, i es va posar a plorar sorollosament:

BUÀÀÀÀÀÀÀÀ!!!

De sobte, el Trenet va dir:

—Què és aquest soroll?

—Què… què vols que sigui? Sóc jo… No veus que estic plorant? BUÀÀÀÀÀÀÀÀ!!!

El Trenet va insistir:

—Shhh…! Silenci! Para de plorar, i escolta!

Encara somicant, en Ruskus va parar l’orella. Aleshores ho va sentir. Era una mena de crit, però molt, molt llunyà:

“Uuuaaaaaaaaahhhhhh…”

En Ruskus va dir:

—Tens raó! Ara també ho sento! És com… com si algú cridés des de molt lluny. Que estrany… Juraria que ja he sentit aquest crit abans.

El Trenet Xumet va mirar al voltant, i ho va veure tot desert. No es veia ningú per enlloc. Va dir:

—Però… d’on ve aquest crit? Aquí no hi ha ningú més, fora de nosaltres dos. Quin misteri!

Aleshores el Trenet Xumet va alçar els ulls al cel i, traient una fumarada negra per la xemeneia, va cridar:

—Allà! Mira, cap al cel! Un globus aerostàtic… i ve cap aquí!

Era veritat. Un estrafolari globus aerostàtic de color verd baixava del cel a gran velocitat, i anava directament cap a on eren en Ruskus i el Trenet.

Ruskus Patruskus va cridar, espantat:

—Ens caurà al damunt! Ens xafarà!

Per sort, els globus no els va caure al damunt, sinó uns quants metres més enllà tot fent un gran soroll:

BUUUMMM!…

Es va aixecar un gran núvol de pols, mentre l’enorme globus es desinflava lentament i quedava estès per tot al voltant.

El Trenet Xumet va dir:

—Pobre pilot, deu estar malferit! Corre, anem a ajudar-lo!

El Trenet Xumet i Ruskus Patruskus es van apropar ràpidament, i aleshores van sentir una veueta que es queixava:

—Aiaiaiaiaiii!… Quin mal!… M’he fet molta pupa! Vull la mama, vull la mamaaa!…

Ruskus Patruskus va dir:

—No pot ser! Aquesta és la veu d’en… d’en…

Aleshores es va esvair el núvol de pols, i tots dos van poder veure la cara del pilot. El Trenet i en Ruskus van cridar a l’uníson:

—PIPO!!!

En efecte, el pilot del globus aerostàtic no era altra que el seu vell amic: el professor Pipo Corocó!

L’últim invent d’en Pipo Corocó

Tots dos van començar a fer-li un munt de preguntes:

—Però Pipo… què ha passat?

—Què hi fas tu aquí?

—Com és que pilotaves un globus?

En Pipo va tornar a gemegar:

—Aiaiaiaiii!… Quanta pupa, quanta pupaaa!… Em fan mal totes les plomes!

El pobre Pipo tenia, en efecte, molt mal aspecte: totes les plomes les tenia de punta, no s’aguantava dret i els ulls li ballaven d’un costat a l’altre.

En Ruskus Patruskus se’l mirava bocabadat, encara sense entendre res.

—Però Pipo, parla, si us plau! D’on l’has tret, aquest globus?

Aleshores, de cop i volta, a Pipo Corocó se li van passar tots els mals. Va recuperar instantàniament l’energia, i va dir amb orgull:

—L’he fet jo! És el meu últim invent: el Globus Corocostàtic! Amb aquest globus faré LA VOLTA AL MÓN!

El Trenet va fer xerricar les rodes:

—La volta al món? Amb això? Però… vols dir que és segur?

—I tant que sí! El que passa és que, amb les presses per marxar, m’he atabalat i m’he oblidat el combustible per fer funcionar el cremador del globus.

En Ruskus no ho entenia:

—El globus necessita un cremador? Per fer què? Per rostir el pa de l’esmorzar?

En Pipo va riure:

—Hahaha! No home, no! Necessito fer foc, perquè els globus aerostàtics s’enlairen amb aire calent.

En Pipo va mirar al voltant, desconsolat.

—Però m’he ficat en un bon embolic: he caigut al mig del no res! No sé com m’ho faré per aconseguir combustible i poder tornar a enlairar el meu globus.

El Trenet Xumet es va lamentar:

—Doncs nosaltres també estem aturats! Volíem anar al Bosc de les Sequoies i… ja ho veus. El Pont Vell s’ha esfondrat, i no podem continuar el nostre camí.

En Ruskus va sospirar:

—Sembla que tots tres ens em quedat sense aventura!… BUÀÀÀÀÀÀÀ!!!

Una idea lluminosa

De sobte els ulls del Trenet Xumet van lluir amb força, i va dir en veu alta:

—TINC UNA IDEA!

Ruskus Patruskus va parar en sec de plorar. El Trenet Xumet va continuar:

—I si uníssim les nostres forces per sortir d’aquest embolic?

Pipo Corocó i Ruskus Patruskus se’l van mirar sense entendre’n res. En Pipo li va dir:

—Què vols dir? No veig pas com: tu ets un tren, i jo tinc un globus que…

El Trenet va acabar la frase:

—…QUE NECESSITA AIRE CALENT! I què és el que surt per la meva xemeneia? Justament: FUM! AIRE CALENT!

Aleshores en Pipo va entendre què volia dir-li el Trenet Xumet. En Pipo es va entusiasmar:

—És clar! El fum de la teva xemeneia! Amb això potser podríem enlairar el Globus Corocostàtic!

Ruskus Patruskus es va posar molt content:

—Quina gran idea! Així nosaltres podríem volar per damunt del precipici fins al Bosc de les Sequoies, i tu podries arribar fins a una benzinera i comprar el combustible que necessites per poder continuar el teu viatge!

Sense perdre temps, Ruskus i Pipo van ajudar el Trenet Xumet a pujar a la cistella del globus. Un cop a dins, el Trenet Xumet es va posar a treure fum per la xemeneia, tant com va poder.

Mica en mica, el globus es va començar a inflar.

Tots tres van cridar:

—FUNCIONA!!!

Quan el Globus Corocostàtic va estar ple d’aire calent, poc a poc es va començar a enlairar. Quina alegria més gran! Tots es van posar molt contents: estaven volant!

En Pipo Corocó va dir:

—Quina sort! El vent bufa justament en direcció al Bosc de les Sequoies, i just al costat de la carretera hi ha una benzinera.

En Ruskus i el Trenet no s’ho podien creure: estaven volant en globus! Quin viatge més meravellós! Tots tres gaudien amb els ocells, els núvols i l’aire de les altures. Era tot tan diferent allà dalt…

En Ruskus va assenyalar l’horitzó amb el dit:

—Mireu, ja veig les sequoies!

En efecte, el bosc dels arbres gegants va aparèixer majestuós davant els seus ulls. El Trenet Xumet va reduir la quantitat de fum que sortia de la seva xemeneia, i poc a poc el globus va començar a baixar. Van aterrar al costat de la benzinera, envoltats per sequoies gegants.

Tots tres van baixar. En Pipo va agafar un bidó i va anar-se a buscar combustible. El Trenet va xiular de content. Ruskus Patruskus mirava els arbres bocabadat. Com n’eren, d’alts!

Tot era meravellós.

Bon viatge, Pipo!

Al cap de quinze minuts, en Pipo Corocó va dir:

—Bé companys, això és molt bonic, però jo me’n vaig! Ja tot el combustible que em cal, i el Globus Corocostàtic està preparat per marxar.

En efecte, el fantàstic Globus Corocostàtic tornava a estar del tot inflat, i a punt per reprendre el seu viatge.

Ruskus va dir:

—Així què, Pipo? De debò marxaràs a fer la volta al món?

Les plomes d’en Pipo es van tenyir lleugerament de vermell:

—Bé… ehem… la veritat és que… m’he adonat que sóc massa golafre com per fer un viatge tan llarg. Ara mateix ESTIC MORT DE GANA! Així que em torno a casa… a menjar!

Tots tres van esclatar a riure. En Pipo Corocó no canviaria mai!

Ruskus i el Trenet el van acomiadar, i tots dos es van quedar mirant com s’enlairava el Globus Corocostàtic mentre li deien adéu amb la mà.

El Trenet Xumet va dir:

—Ara que ho penso, jo també tinc una mica de gana… Les sequoies són molt maques, però… jo també m’estimaria més tornar-me a casa a menjar!

Se li feia aigua la caldera pensant en un bon feix de llenya amb una mica de carbó. Mmm, que bó!

Rukus li va dir:

—Som hi, doncs. Jo també tinc molta gana! Mira Trenet, allà hi ha la via de tren que porta cap a casa. Només ens cal seguir-la al revés de com hem vingut, i arribarem a… a…

Ruskus es va quedar glaçat. El Trenet Xumet se’l va mirar:

—Què et passa, Ruskus? Què tens?

Ruskus va dir, desesperat:

—El Pont Vell! No te’n recordes? Està esfondrat! El vam travessar gràcies al Globus Corocostàtic. Ara en Pipo se n’ha anat… i ja no podrem tornar a casa!

—Es veritat! I ara què fem?

Tots dos van alçar els ulls al cel. El Globus Corocostàtic cada cop s’enlairava més… i més…

Ruskus Patruskus i el Trenet Xumet van cridar tan fort com van poder:

—PIPOOO!… TORNA SI US PLAUUU!…