Quan vaig començar en aquest ofici les meves primeres actuacions van ser festes infantils d’aniversari. En aquella època, una de les coses que més em feia patir era no saber com mantenir el control dels nens durant l’espectacle.
Moltes vegades l’actuació s’acabava enmig d’un caos total, amb els nens cridant i corrent incontrolats per tot arreu, agafant les meves coses i esmicolant tot allò que havia preparat amb tanta cura i il·lusió.
Un desastre total.
Sovint me’n tornava a casa dient-me que ho deixava per sempre més.
Per sort no ho vaig fer, i amb el temps vaig aprendre algunes tècniques que m’han estat molt útils per mantenir el control dels infants durant les meves representacions.
Abans de la funció
T’ajudarà molt a mantenir el control de la mainada si tens cura de tres aspectes:
- L’espai
- La veu
- Els factors externs
1. L’espai
En els espectacles infantils sense entarimat i amb els nens asseguts a terra, és convenient delimitar físicament l’àrea d’actuació de manera que estigui clarament diferenciada de la del públic.
Quan els nens s’asseuen a terra tenen la tendència d’anar-se apropant lentament a l’artista durant la funció.
De fet, pots acabar envoltat d’un mar d’infants i sense gens d’espai per moure’t!
En aquests casos, l’única opció que et queda és aturar contínuament la funció i demanar-los que reculin, la qual cosa és molt dolenta per al ritme de l’obra.
Alguns mags estenen a terra una corda, i diuen als infants que aquella és una “corda màgica”, i que si algú la travessa sense permís “tota la màgia marxarà”.
Personalment tinc el costum de delimitar l’espai amb cinta senyalitzadora, com la que es fa servir a la construcció per acordonar i que es pot trobar a qualsevol ferreteria.
La pots enganxar al terra amb cinta adhesiva, tot al voltant de la zona d’actuació.
És un senyal visual molt efectiu ja que, sense dir res, els nens entenen clarament que aquella cinta vol dir “NO POTS PASSAR”.
2. La veu
A les festes infantils, els infants poden arribar a fer un soroll impressionant!
Si la teva veu no és més potent que el soroll que faci el teu públic no t’escoltaran prou bé, i aviat perdràs l’atenció i el control dels infants.
A partir d’uns 70 o 80 nens és del tot recomanable fer servir un micròfon, preferentment sense fil.
3. Els factors externs
Hi ha alguns aspectes externs que també poden influir en què la mainada es descontroli durant l’actuació: l’hora del dia, la temperatura, l’activitat que els infants hagin fet abans…
Per exemple, en les funcions a les escoles sol ser més difícil mantenir el control del públic quan la funció es fa després de l’hora del pati, ja que els infants vénen esvalotats de córrer, xisclar i jugar.
D’altra banda, he comprovat que els pitjors dies per actuar a les llars d’infants són els dilluns o després d’un festiu, segurament perquè els menuts vénen d’estar-se uns dies tranquil·lament a casa.
Si no hi ha més remei que actuar en condicions poc favorables, potser ho pots compensar parcialment ajustant subtilment el ritme o la intensitat de l’actuació.
Durant la funció
Aquestes són algunes de les tècniques que m’han resultat més útils per mantenir el control dels infants durant els moments crítics de la representació.
1. Quan l’ajudant se’t gira en contra
Imagina’t que fas un truc de màgia i que el teu ajudant t’ha d’aguantar algun objecte, per exemple la vareta màgica.
En el moment en què estens la mà per tornar a agafar la vareta, l’ajudant aparta la vareta ràpidament i se’t queda mirant amb un somriure trapella, i sense la menor intenció de tornar-te-la.
Ara ell és el protagonista… a costa teva. Tots els altres nens riuen encantats, però tu ets a un pas del precipici: en aquest moment crucial tens tots els números per perdre totalment el control del teu espectacle. 😯
En les meves primeres actuacions vaig patir un munt de situacions com aquesta. Aleshores simplement intentava ser més ràpid que ell, i recuperar la vareta en una distracció abans que el nen no tingués temps de tornar a moure la mà.
No t’ho recomano. Si ho fas poden passar dues coses, i totes dues són dolentes:
- el nen és més ràpid que tu i et torna a “guanyar”, apartant la vareta abans no tinguis temps d’agafar-la, la qual cosa ens deixarà en una situació encara pitjor que abans…
- ets més ràpid que ell i aconsegueixes recuperar la teva vareta màgica, la qual cosa també és dolenta perquè… què has demostrat? Que li has “guanyat” a un nen… Bastant patètic, oi?
A més, el nen se sentirà malament, i possiblement et tornarà a fer passar una mala estona a la primera oportunitat que tingui.
Aleshores, què cal fer en aquests casos?
Res. No cal fer res.
Si el nen t’aparta la mà, mira-te’l amb naturalitat i diga-li, per exemple: “ah, d’acord, queda’t amb la vareta”, i continua adreçant-te directament al públic com si no hagués passat res.
D’aquesta manera li trauràs tot el protagonisme al teu entremaliat ajudant, que es quedarà desconcertat amb la vareta a la mà, i sense saber ben bé què fer a continuació.
En efecte, tard o d’hora s’adonarà que el seu joc ja no té cap gràcia i et tornarà la vareta, o potser la tirarà a terra abans de tornar-se’n a seure.
Hi ha altres variants d’aquest cas. Potser un nen del públic s’aixeca i t’agafa ràpidament algun objecte, abans de tornar-se corrents a seure amb una rialla i amb el teu objecte ben agafat.
La solució és la mateixa d’abans: deixa’l fer. No has de competir amb ell, perquè perdràs sempre. Somriu-li afectuosament, deixa que s’ho quedi i continua amb la teva actuació sense fer-li més cas.
Alguns minuts després potser podràs apropar-t’hi i mirar d’agafar l’objecte amb naturalitat, sense donar-li cap importància.
També és molt possible que ell mateix te’l retorni sense més. I si no és així, sempre el podràs recuperar quan ja s’hagi acabat la funció.
2. El pitjor espectador pot ser el millor actor
A vegades hi ha funcions en què la majoria de nens estan molt atents, però n’hi ha un que es dedica a molestar, fent-se notar tant com pot.
En lloc de cridar-li contínuament l’atenció, hi ha una alternativa més agosarada: triar-lo com a ajudant en el següent número.
És un pèl arriscat, però sovint surt bé.
Tot el que aquest nen vol és ser el centre d’atenció, i ara té l’oportunitat de ser l’estrella de l’espectacle durant uns minuts. En acabar el número, demana-li un fort aplaudiment i acomiada’l efusivament.
Després d’això es quedarà molt més tranquil, i possiblement ja no et donarà cap altre problema.
3. Premiar l’actitud correcta
La majoria de nens es moren de ganes de participar en l’espectacle. Gairebé tots volen sortir i ajudar l’artista a fer la funció: disfressar-se, actuar, ser l’ajudant del mag… el que sigui!
Aquesta il·lusió per participar-hi també es pot aprofitar per mantenir el control de la mainada.
Imagina’t que la funció s’està descontrolant: alguns nens s’aixequen, altres xerren, n’hi que es dediquen a molestar…
Tot plegat pinta molt malament.
Si en aquest moment dius: “que hi ha algú que em vulgui ajudar?”, aleshores potser es produeixi un gran xivarri i molts aixequin la mà, es posin dempeus i cridin “jo, jo!…”.
En aquests casos a vegades dic la següent frase, una mica poca-solta però molt efectiva:
“Segons l’article 345 del reglament del Sindicat de Pallassos, només podran sortir a escena els nens que estiguin… EN SILENCI!… BEN ASSEGUTS!… I AMB LA MÀ BEN AMUNT!”.
Si alguns continuen cridant “jo, jo!…”, els assenyalo amb el dit dient-los “no estàs en silenci, no pots sortir”. Aviat tots estan ben asseguts, amb la mà aixecada… i en silenci!
Un cop hagi sortit el primer nen i tots hagin vist com s’ho ha passat de bé, la propera vegada encara et costarà menys d’aconseguir silenci.
4. Quedar-se un mateix en silenci
Aquesta tècnica a vegades la fan servir els educadors per posar ordre a classe. Consisteix en deixar d’actuar i quedar-se quiet i mirant seriosament la mainada, en clara actitud d’esperar que facin silenci per poder continuar.
No cal dir res. Si l’espectacle és bo, la majoria de nens voldran continuar veient l’actuació, i demanaran espontàniament als més cridaners que callin.
5. La dutxa d’aigua freda
És l’últim recurs i el més radical. Consisteix en sortir del personatge i advertir clarament la mainada que, si no fan silenci, l’espectacle s’aturarà.
Quan ho faig, em trec el nas de pallasso abans de parlar.
Això és un xoc, una autèntica dutxa d’aigua freda per als infants, que s’adonen que ara ja no els parla el personatge, sinó l’actor.
Això els impacta i sol funcionar.
També pots demanar als adults presents (pares, educadors, etc.) que t’ajudin a mantenir l’ordre.
Si has perdut el control del públic…
En lloc de torturar-te pensant en què malament que t’ha sortit la funció, és més positiu mirar d’esbrinar què pot haver fallat.
Potser el problema està en l’obra i no pas en l’artista. Si la mainada s’ha descontrolat, hi ha tres preguntes que convé que et facis respecte l’espectacle:
- Té la durada correcta?
- És adequat per a l’edat del públic?
- Té l’estructura adequada?
1. Té la durada correcta?
Es possible que l’obra sigui massa llarga.
En general, els nens no solen aguantar l’atenció de manera continuada més de 40 o 50 minuts.
El nivell d’atenció dels infants en edat preescolar és encara menor. Els meus espectacles per a llars d’infants, per exemple, només duren uns trenta minuts.
2. És adequat per a l’edat del públic?
Potser no hi hagi res de dolent en el teu espectacle, i el problema sigui simplement que l’edat del públic no és l’adequada.
El concepte “públic infantil” és massa ample, i cal precisar per a quina edat és més adient l’obra.
Cada franja d’edat és diferent, i el mateix espectacle que pot encantar a un nen de 3 anys possiblement avorreixi a un de 10.
Si vols abraçar una franja d’edat ampla, el truc és treballar alhora en diferents nivells i incloure, en la mateixa obra, elements que agradin tant als petits com als grans.
3. Té l’estructura adequada?
Un espectacle es composa de diferents números o escenes. Cal enllaçar-los adequadament i en l’ordre més efectiu.
Si l’estructura de l’obra no és la correcta, el ritme tampoc ho serà, i aviat els nens s’avorriran i perdràs el control del teu públic.
Si intueixes que pot haver un problema en el ritme de l’obra, prova a canviar l’ordre dels números.
Sovint un espectacle que “no funciona” pot arribar a funcionar sense afegir-li ni treure-li res, només canviant l’ordre en què es succeeixen els diferents números.
